Materials i projecte arquitectònic: del barroc al neoclassicisme (s. XVII-XIX).

Els estudis, criteris d’intervenció i restauracions del patrimoni construït en aquest (nostre) país han tingut sovint la tendència de centrar-se - gairebé en exclusiva -, en aquelles construccions o elements que suposadament pertanyen a uns períodes històrics concrets. Efectivament, ningú no s’ha sorprès mai d’una recerca o de l’arranjament (institucional o privat) d’una petita esglesiola medieval, o fins i tot, d’un gran casalot modernista; unes actuacions que amb més o menys encert, semblarien respondre als paràmetres del que socialment - sobretot atenent a un cert imaginari col·lectiu- s’entén com a Patrimoni (així, amb majúscules).

Aquest mateix imaginari es mostra refractari a la possible vàlua d’altres construccions o programes generats en èpoques o moments dissemblants. Així, una bona part de la producció arquitectònica catalana realitzada entre la segona meitat del segle XVI i el tercer quart del segle XIX - ja sigui en la seves formes religiosa, civil, industrial, infraestructures i especialment domèstica -, acostuma a ser conceptualitzada com una mena de patrimoni menor. Sembla tractar-se en definitiva, d’una arquitectura de menys interès social i per tant més susceptible de ser intervinguda, ja sigui a través del seu sacrifici a la recerca d’una imatge no històrica dels edificis, bé directament amb el seu enderroc i desaparició definitiva.

Més enllà de les raons que han portat a aquesta situació – n’hi ha de tota mena, polítiques, culturals, desconeixement, etc..- la realitat demostra que les aportacions fetes per l’arquitectura catalana del període esmentat són d’una importància cabdal per elles mateixes i per tal de poder entendre l’evolució de les solucions tècniques, constructives i projectuals que portaran a la ja més reconeguda edilícia finisecular del s.XIX i dels primers decennis del segle XX. És, doncs, en aquest marc, on entra en joc el diàleg entre la progressiva i revolucionària entrada de nous materials i propostes estructurals (sobretot a partir de la segona meitat del segle XVII) i la lògica i alhora conseqüent modernització del propi projecte arquitectònic en cada moment històric.